1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré alè pagès imprès
irlandès cinquè només entès també
consomé congrés gairebé faré interès
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arrós cotó refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porro avís
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telèfon dèbil rèiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven núvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia policia càmera
acadèmia església pertinent feréstega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcissima
5. Com hauríem d’escriure
correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la
síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades dioptría xassís elit
xandall mèdul·la viking rèptil període
atmosfera interfón neumonia termòstat tulipa
isóbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu nèt te un os de la ma mes llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que si que vens a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te mes son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha mòlt el sucre per endolcir la mousse de mores que us vol oferir per postres.
5. Els bèns de l’acusat son un pèl més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va
passar, però només recordo que desprès d’arribar a casa varem asseure’ns
al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I
fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el
mal de cap de que em ressentó. El Ramon, però, encara te son i es
passeja per la masía com una aníma que cerca repòs. Que hauríem de dir
que ens ha succeït? Per què hem dormit aquest munt d’hores? Es potser
perquè en l’últim apat que ferem havíem près un cafè espès amb un gust
estranyament curios?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot
al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Corsega i Sicília. La
Maria no sabia per què. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi
havia algún problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la
seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin
resoldre el problema. Desprès de premer els números que indicava la
targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una
d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer
perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li sembla
sentir una veu amb un marcat accent francès, però només li ho sembla,
perquè amb la cridoria i els claxons dels conductors dels vehicles no
podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni
tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que més aviat
tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la
paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i
dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones
malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de
Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en
part gràcies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de
pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a
l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona
malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’habit de fra Basili
per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa
Valldaura veié aixi que obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la
finestra. Mes petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb
llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa
sobtada li estrènyer el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tórtora
havia parrupejat a la finestra. Sabé que era una tórtora perquè la
Sofia digué: “Miri, mama, una tórtora. Tan salvatges que son…” No se
n’havia recordat mai mes. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué.
La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar
un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a
punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el
que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encès. Purificat. Fora
records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor
angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos
satanics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia
referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de
l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses
preislàmiques, trencant aixi el monoteisme pur del llibre sagrat.
Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens
ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’índia, país
amb una important minoria musulmana, prohibis el llibre tan sols dues
setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans
britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes
van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
